Arròs i Tartana

            El senyor Blasco sempre va tindre un deute amb els que creuen en el país. El mateix Fuster, quan va alenar aquest poble a la resurrecció, s’encarregà d’indicar-ho a la seua obra més cèlebre. Deia, no recorde en quina pàgina, que si Blasco Ibáñez haguera escrit les seues meravelles en el nostre català, l’avenç haguera estat imparable. L’avenç d’un país que creu en sí mateix i en les seues coses, que no pateix l’autovergonya dels seus trets i que no acudeix a allò forà per menysprear el que li és propi. Aquell país tan frustrat i tan nostre.

            A nivell polític, Blasco fou un possibilista. Pocs hi hagueren al nostre poble amb el seu oportunisme. Capaç de menysprear el nacionalisme veí procedent del nord, el seu periòdic fou el primer en alertar d’aquell “perill” que ell definia com a “lepra”. El “perill” que una perspectiva moderna de comerç i de democràcia política caminara més enllà de la Sénia, adquirint la capacitat de qüestionar el nostre irreflexiu fanatisme per un feudalisme castellà-andalús que llavors, amb mínimes i obligades evolucions, continuava fracassant. Mai un fracàs s’allargà durant tants segles. I poques vegades un poble va sentir tal identificació per un fracàs que havia de ser aliè i, per fracàs, rebutjable.

            La capacitat política de Vicente fou tal que fins i tot desenvolupà el blasquisme, corrent que transcorria sota els seus ideals. Tots els partits que adoptaren aquesta tendència es definiren pel possibilisme. Un dels partits que adoptava la seua ideologia, el PURA –Partido Unión Republicana Autonomista–, definint-se com a valencianista, arribava fins i tot a rebutjar amb agònica visceralitat les propostes d’un nacionalisme incipient, que defensava l’ensenyament del nostre català a les escoles valencianes. Azzati, hereu periodístic de Blasco –fou qui dirigí el diari El Pueblo, fundat per Vicente i posteriorment venut a aquell gadità de cognom italià i assentat a València– va arribar a sentenciar que aquest ensenyament era tot un retrocés, i convidava a no traure la llengua més enllà de les barraques i dels paratges mitològics d’una valenciania sentenciada a mort pels qui deien defensar-la. En canvi, ja en època republicana, i enfront d’unes aspiracions nacionalistes que adquirien la condició d’imparables, el PURA, ja amb el seu inspirador soterrat –Blasco faltà l’any 1928– i sota la direcció del seu fill Sígfrid, acceptava aquells remeis de recuperació nacional. No era per convicció, és clar. Era l’acceptació irremeiable. Sempre es mogueren per aquests paràmetres.

            Malgrat tots aquells handicaps, que en cas d’haver estat favorables els nostres anhels es trobarien avui amb moltes més facilitats, Blasco Ibáñez tingué la virtut de l’escriptura. De saber descriure amb agradables redundàncies tota una societat que, llegint les seues obres, sembla no haver canviat gens, més d’un segle després: ostentació, egoisme, falsedat. Creure ocupar un tro des d’una posició socialment subordinada. El menyspreu cap a aquells que consideren inferiors i la identificació amb els que manen, sense tindre present la bondat o maldat d’aquests. L’objectiu era arribar alt, o almenys aquesta elevada aparença. I la forma d’enfilar-se per arribar-hi era indiferent. Valia, fins i tot, la traïció als més propers.

            Davant d’aquest panorama, desolador i tristament actual, sempre hi havia algun testimoni que s’hi resignava. Era aquell personatge honrat: Juanito a Arroz y Tartana, Batiste a La Barraca o El Tio Paloma a Cañas y Barro. València, Alboraia i El Palmar com a escenaris de la tragèdia del digne, que s’enfonsa quan comprova que exercir la maldat està justificat quan l’objectiu és l’ostentació o l’egoisme. I la tragèdia és la seua mort, la seua fugida o la seua estada a l’espera d’un d’aquests dos possibles finals. Perquè no coneix cap altre destí més pròsper que fugir del que té davant dels seus ulls. Qualsevol eixida és justificable.

            És el que ocorre a Arroz y Tartana. El dinar del pobre amb el carruatge del ric. La realitat i l’ostentació. La vergonya i l’aparença. En aquesta combinació es basa la novel·la, escrita a finals del XIX i que reflecteix la rectitud del comerciant clàssic, incapaç de caure en temptacions alienes a la seua rutina, de diners fàcils i de popularitat fútil, enfront d’aquells que només pensen en mostrar-se com aquells que no són: gent de diners, de costums extravagants i de necessitats artificials.

            En un moment determinat, un d’aquests homes rectes cau en la trampa fàcil, que esdevé autotraició. El cop és tan poc inesperat com letal, incapaç de ser superat, malgrat la reflexió. Observat i patit pels estranys éssers que creien en l’esforç com a garantia i en l’honradesa com una línia allargada sobre la qual es camina amb seguretat, però és de fàcil desviament quan es presenta l’atractiva i tramposa novetat.

            Aquesta és l’aflicció: la caiguda de l’honrat, incapaç de superar la seua errada; i el penediment, tardà i potser efímer, d’aquells que obren amb mala intenció, condicionant l’honradesa d’un ésser que fou absorbit per desviar-se d’un camí envejable, de vida discreta però de dignitat intacta.