Alacant-Elx: renaix la voluntat de connexió

Tercer reportatge per a la revista El Temps. El podeu llegir també ací. Sobre el projecte de connectar Elx i Alacant, una qüestió endarrerida que ara, per fi, els polítics es tornen a plantejar. Veurem com acaba la cosa.

Els governs progressistes d'Alacant i Elx -la segona i tercera ciutats del País Valencià, separades per només 20 quilòmetres i amb una població conjunta que supera el mig milió d'habitants- pretenen reviscolar un projecte que la Generalitat Valenciana, en temps de Joan Lerma, va batejar amb el nom de Triangle Alacant-Elx-Santa Pola. La victòria electoral d'Eduardo Zaplana, el 1995, va frustrar aquest pla, que va quedar reduït a intencions simbòliques i paraules que mai no superaren les fronteres de la utopia.

L'última campanya electoral va ressuscitar la qüestió de l'eix Alacant-Elx. Els candidats a les alcaldies d'ambdues ciutats per la coalició Compromís, Natxo Bellido i Mireia Mollà, abanderaven aquest projecte, que havia de servir com a peça d'un motor que fins ara no s'ha acabat de dissenyar: el de la recuperació econòmica. Les evidents intencions electoralistes dels candidats feien recordar el paper dels anteriors governs de la dreta alacantina en aquest projecte de vertebració, que anul·laren per complet. El canvi polític es donà i ara els dos governs treballen per reprendre un pla que, de moment, falta definir.

Alacant recorda el poeta de la geometria

Segon reportatge per al setmanari El Temps. Dedicat al pintor i escultor d'Onil, Eusebi Sempere. El podeu llegir en aquest enllaç.

Ara fa trenta anys que el món de l'art s'acomiadava d'un dels seus màxims representants. Després d'una llarga malaltia, Eusebi Sempere moria a Onil, el seu poble, a 62 anys. Diverses institucions alacantines han aprofitat l'efemèride per retre un homenatge a aquell artista introvertit, avançat al seu temps, reconegut amb una gran quantitat de premis. L'objectiu és ben clar: ningú no pot marxar d'Alacant sense saber qui era l'Eusebi.

El del paraguas

          Cualquier espacio de gran capacidad frecuentado a su vez por menos gente de la esperada ayuda a destacar la extravagancia. Las personas son más visibles y salirse de la línea estándar ayuda a atraer las miradas de los pocos que te acompañan. Un ejemplo de estos seres particulares era Fausto, el del paraguas. Cada dos domingos pasaba por el Rico Pérez, el estadio alicantino que sólo se ve colmado por el oportunismo de las grandes victorias. Escasas, siempre escasas. Cada quince años vemos a nuestro Hércules perder contra los mejores. Lo demás sólo son calamidades y despropósitos silbadas o irónicamente aplaudidas por los fieles que, cargados de moral, se niegan a abandonar la tradición de ir a ver a su equipo perder. El del paraguas era uno de ellos.