Corre per Alboraia

Humil i genuí. Verd fosc i marró terra. Adornat per caselles d’un blanc dràstic. Enlluernat pel sol que hauria de formar part del seu himne. I que fa més blau el cel, com la seua bandera. Orxater i camperol. Blasquista. Alboraia podria ser un barri ampli de València ciutat. Des del modest Benimaclet pots arribar-hi en pocs minuts, a pas de jubilat, però cal superar el territori asfaltat per detectar un passat tan fidelment protegit que continua formant part del nostre present.

Burguera i la coixesa valenciana

Article publicat a La Veu del País Valencià el dimarts 20 d'octubre de 2015. Podeu consultar-lo també mitjançant aquest enllaç.

Tot projecte nacionalista necessita de dues cames per a caminar. No recorde qui va ser l’autor d’aquesta metàfora, però ha estat la que m’ha vingut al cap quan he recordat la figura de Francesc de Paula Burguera, recentment desaparegut als 87 anys. La frase es referia al fet que tota aspiració nacionalista exigeix dues cames polítiques per arribar lluny: l’esquerra i la dreta.

La hoja roja

            Hace menos de un instante acabé La hoja roja, de Miguel Delibes. Es la cuarta novela que leo de este autor, sin contar alguno de sus ensayos políticos, de los cuales hoy no pretendo hablar. Y de tan sencillo es del todo fascinante.

A la llum del 9 d'Octubre

Article publicat a La Veu del País Valencià el passat 9 d'Octubre. Una visió alacantina de la festa valenciana. Podeu llegir l'article també en aquest link.

«Pareix que siga visió // lo que expresa esta “foguera”; // pareix que siga un capricho // y pot ser que alguno ho crega, // perque pensen que Alacant // te per rival a Valensia. // Tot aixó del rivalisme // es una pura leyenda // que alguns serebros calents // han inventat a sabiendas // de sembrar odio y discordia // per la seua conveniensia. // Y ara que ve la ocasió // de selebrarse esta festa, // que imita a la de les “falles” // de la chermana Valensia, // Alacant te a molta gala // presentar esta “foguera” // y demostrar que no hay // ni rivalisme ni envecha. // La explicasió es molt sensilla // y no hay que fer gran faena // pa donar la explicasió // y tot el mon la comprenga. // Está el castell de Alacant // y el “Micalet” de Valensia; // en el castell la matrona // que a la siutat representa // y un llauraor en la torre // que simbolisa a Valensia; // els escuts de les siutats // y els colors de la bandera. // El moment emosional // que refleja esta “foguera” // es cuant se abrasa Alacant // y sa chermana Valensia. // Mentres toca el tabalet // y la guitarra puntecha // y se perfuma el ambient // de la aroma taronchera, // y les roses y els clavells, // y els chesmins y la asusena, // desde dalt del “Micalet” // el llauraor se despencha // y amorós li esten els brasos // a la seua chermaneta. // El llauraor valensiá // que del amor es la sensia // canta el “Himne de Alacant” // y Alacant, que es tot noblea, // com un eco correspon // cantant el “Himne a Valensia” [sic]».

Ells sempre guanyen

Article publicat a La Veu del País Valencià el passat divendres 2 d'octubre. Podeu llegir-lo també punxant l'enllaç.

Estem acostumats que tothom guanye les eleccions. Les guanyen, fins i tot, els grans perdedors.

Ara, alguns han decidit que aquests comicis plebiscitaris substitueixen el referèndum que ells mateixos no pensen permetre de cap de les maneres. Mai no han cregut en la democràcia i per això ara han decidit que han guanyat aquestes eleccions, malgrat que són minoria absoluta i que els seus enemics polítics són sobrada majoria al Parlament català. Però ells sempre guanyen.