Alacant, a part

            Ho he tornat a fer i ha estat una gran experiència. La meua adolescència, polititzada, m’obligava a devorar llibres sense obeir res més que les conviccions. Explicava Fuster que les conviccions no eren recomanables: eren les armes del fanatisme. Els fanàtics estan plens de conviccions. No recorde la frase exacta, però venia a dir això. I clar, quan als meus quinze o setze anys em vaig atrevir amb l’assaig més popular de Josevicente Mateo, Alacant a part, em sentia feliç, ple, reforçat. Havia complit amb una altra missió: consultar un escrit que s’ajustava a les meues conviccions i que era fonamental si volia aprofundir en les meues tendències, dotar-les de referents culturals a l’abast dels meus arguments quan tocara. Alacant, el País Valencià i el català. El llibre ho tenia tot per cridar la meua atenció, torbada per la visceralitat adolescent i per l’ànsia d’aprendre amb la lectura. Avui he tornat a llegir aquell assaig i la perspectiva és distinta, en tant que canviem: però el sentit i la conclusió del seu fons m’ha produït un efecte similar, amb les diferències òbvies que estableix el pas d’una dècada.

Joan F. Mira presenta la reedició de 'La nació dels valencians' a l'edifici Octubre

   Notícia publicada a La Veu del País Valencià el 13 de novembre del 2015. Podeu consultar-la també accedint a aquest enllaç.

   La sala d’actes de l’edifici Octubre de València va reunir durant la vesprada d’ahir, dijous 12 de novembre,  més d’un centenar de persones que assistiren a la presentació de la segona edició de La nació dels valencians, assaig de Joan F. Mira, publicat l’any 1997 i del qual l’escriptor valencià n’ha fet una actualització, tot i que manté el fons i les formes de les seues reflexions.

Raons per al pessimisme

Article publicat a La Veu del País Valencià el 11 de novembre de l'any 2015. Sobre les trinxeres al nacionalisme valencià arran els pactes Compromís-Podemos i l'aparició del front Ara, País Valencià. Podeu llegir l'article també punxant aquest enllaç.

El pessimisme esgota. Tirar d’ell diàriament és el recurs perfecte de les víctimes, d’aquells que en tenen motius per definir-se com a tal. Els altres, els que no mereixen aquest adjectiu malgrat que tracten d’adjudicar-se’l, recorren més a l’alarmisme incendiari que durant tant de temps els ha facilitat el triomf electoral. Ara, després de ser derrotats, tracten de remuntar la caiguda amb el mateix mètode que sempre els ha funcionat: el de provocar incendis a colp de ploma i micròfon. Incendis barats, és clar, fonamentats en el no-res, en un imaginari que van construir a la perfecció i que va influir decisivament en el seu públic objectiu, que va atorgar-li durant dues dècades governs ininterromputs. No fa molts mesos, aquell imaginari va quedar frustrat per la corrupció interna d’aquell partit, unida a la crisi econòmica i d’altres factors sobradament coneguts. Eixos fets canviaren decisivament l’orientació del vot i així arribà el canvi de govern, vint anys després. Ara, pocs mesos després del canvi, els derrotats tiren de l’imaginari per tractar de tornar allà on no assumeixen que ja no estan. No els caldrà, potser, recórrer molt als seus incendis per dur a terme aquesta tasca. La indecisió dels seus enemics, la dels protagonistes del canvi, sempre és una bona notícia per a aquells que han estat capaços de mostrar-se units enfront l’adversitat. I un sender pedregós per a aquells que difícilment conviuen en pau quan la situació els ho exigeix.

Años y Leguas

           No acostumbro a quejarme de mis lecturas. Soy de respetar los gustos, al menos públicamente. Entiendo que todos tenemos los nuestros y por incomprensibles que resulten, la variedad de los mismos nos abre el abanico de alternativas posibles para aprovechar el regalo necesario del tiempo libre. Pero hay cosas que claman al cielo.

            Mi exaltado patriotismo local me llevaba a consultar una de las obras más populares de un célebre escritor alicantino, con casa natal señalada en el callejero ciudadano, plaza preciosa que le recuerda y biblioteca central que le rinde tributo. Es Gabriel Miró, muerto a los cincuenta años a las puertas de la II República. Rebusco en la biblioteca familiar y me encuentro con Años y Leguas, que tiene hasta su artículo en Wikipedia, forma moderna de recalcar la importancia de un trabajo.