Coímbra: los cinco años

            Un señor alardeaba sobre las nimias hazañas de su hijo el ciclista, experto en autosuperación y comparable, según su propio padre, al ambicioso Rafa Nadal, insobornable a la hora de caer en tentaciones venenosas que no tuvieran que ver con su oficio. De aspecto totalmente estándar, el señor persistía en su fatigante historieta y llegaba incluso a asegurar que mientras su hijo celebraba uno de sus triunfos deportivos, él era trasladado en helicóptero en estado de semicongelación a un hospital privado tras haber sufrido un imprevisto. Todo esto entre sabios consejos tan frecuentes en moralejas de cuentos infantiles, comúnmente recitados por señores de alta edad que transmiten su mundología al calor de una chimenea. Decía ser ejecutivo y tener en el aeropuerto de Oporto un chófer privado que le trasladaría hasta no sé qué otra ciudad lusa. Lamentaba no poder llevarme a Coímbra, pues el tiempo se lo impedía. Yo, en aquella época, incapaz de rechazar cualquier amabilidad por presuntamente arriesgada que pudiera ser, agradecía la incapacidad del sujeto. Aterrizamos y tras despedirnos, desapareció con un señor violentamente trajeado que manipulaba las llaves de un coche. De sus múltiples jactancias, la única que pudieron comprobar mis ojos parecía ser cierta.

L'evasió necessària. Tabarca des d'Alacant

            Vaig presentar aquest relat al III Certament Literari de Tabarca Cultural sense cap èxit. Però bé, el pensava compartir igualment. És Tabarca i tot allò que em suggereix l'illa plana. I el record d'una persona que sempre estarà al racó més privilegiat de la meua memòria.

Felipe i l'art de la provocació

Article publicat el diumenge 20 de setembre a 'La Veu del País Valencià'. Sobre Felipe González i les darreres declaracions. El podeu consultar també fent click ací.

Seguir el dictat de la dreta

Article publicat a La Veu del País Valencià el 29 d'agost del 2015. El podeu llegir també fent clic ací, on podeu consultar també els comentaris. Sembla que els militants de Compromís no van acceptar bé la crítica.

Ara fa trenta anys, el professor Josep Guia publicava un dels seus assajos més coneguts. El matemàtic, que no deixava indiferent ningú, feia mostra una vegada més del seu catalanisme, compromès com pocs altres i sobretot, nul de complexes. D’això ell no entenia. Amb És molt senzill: digueu-li Catalunya, el dirigent del PSAN apostava, com sempre, per emprar el terme ‘Catalunya’ per a tots els Països Catalans, sense pors ni reserves. Ell mai no fou amic de l’eterna estratègia d’una part important del nacionalisme valencià, eixa que prefereix exercir la cautela, dissimular el sentiment nacional i així poder atraure més simpaties que no pas odis o divergències.